Un estudi del CEPAP-UAB a partir de l’anàlisi dels carbons de la Cova Gran de Santa Linya confirma la presència continuada de boscos de coníferes de muntanya dels Pirineus fins a la costa fa entre 50.000 i 15.000 anys, resilients a les condicions climàtiques extremes i canviants d’aquest període. 

L’anàlisi dels carbons recuperats de les llars del jaciment de la Cova Gran (Les Avellanes-Santa Linya, Lleida), situat a uns 385 metres d’altitud, confirma que els boscos de muntanya al nord-est de la península ibèrica s’estenien de manera continuada des dels Pirineus fins a la costa mediterrània fa entre 50.000 i 15.000 anys, amb un gran predomini dels pins de muntanya, probablement de pi roig.

L’estudi ha permès també obtenir informació detallada sobre el tipus de fusta emprada com a combustible preferent per l’Homo neanderthalensis i l’Homo sapiens, que van habitar l’abric successivament durant aquest període. 

La recerca ha estat realitzada pels investigadors Rafael Mora, Jorge Martínez-Moreno i Miquel Roy, del Centre d’Estudis del Patrimoni Arqueològic de la Prehistòria de la Universitat Autònoma de Barcelona (CEPAP-UAB), junt amb Ethel Allué, de l’Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social (IPHES) i de la Universitat Rovira Virgili (URV) i Alfonso Benito-Calvo, del Centro Nacional de Evolución Humana (CENIEH) i publicada a la revista Review of Palaecobotany and Palynology. 

En total, els investigadors han analitzat més de 1.200 fragments de carbó de llars d’una quinzena d’unitats arqueològiques. “L’anàlisi antracalògica d’un conjunt temporalment tant ampli com la Cova Gran, junt amb les dades d’altres jaciments de la regió, indiquen una presència hegemònica del pi roig al nord-est de la península ibèrica i mostren que, malgrat les condicions climàtiques canviants i extremes que s’hi van donar durant aquest període, la coberta forestal de coníferes de muntanya era contínua”, assenyala Ethel Allué, investigadora de l’IPHES. 

L’interval temporal que cobreix l’estudi es correspon a nivell climàtic amb dos estadis isotòpics marins (MIS): el MIS 3, (entre 59.000 i 29.000 anys) amb moments càlids relativament breus que s’alternaven amb cicles freds, i el MIS 2 (de 29.000 a 15.000 anys), amb condicions de fred extremes.

“La resiliència d’aquests pins els va permetre adaptar-se a unes condicions ecològiques i ambientals rigoroses, més fredes i seques que les actuals, i viure també en les planes interiors i al prelitoral mediterrani”, afirma la investigadora.

La fusta de pi roig és pràcticament l’únic combustible identificat en les diferents fases cronoculturals reconegudes a la Cova Gran -Paleolític mitjà, Paleolític superior antic i Magdalenià-. L’abundància de llars de foc localitzades en aquest abric prepirinenc i el fet que l’utilitzessin neandertals i humans moderns, indiquen que totes dues espècies la van fer servir sistemàticament com el principal combustible per mantenir els fogars.

“Els registres de la Cova Gran de Santa Linya ens permeten aprofundir en el coneixement del paisatge de l’enclavament i de la biogeografia d’un arbre essencial en la supervivència dels caçadors-recol·lectors de l’Edat de Gel”, indica Rafael Mora, director del CEPAP-UAB. “La continuïtat en l’ elecció d’aquest tipus de llenya en aquest jaciment va haver d’obeir a l’abundància de aquest arbre en l’entorn -tot i que la seva fàcil combustió i alt rendiment calòric afavoriria la recollida intencional d’aquesta fusta- i ens permet reforçar consistentment la hipòtesi de la presència continuada de boscos de pins de muntanya estables i resilients al territori”, conclou.

Actualment, el pi roig es preserva en les primeres estivacions del nord-est del Prepirineu a altituds superiors als 600 metres. El règim climàtic actual, que es va començar a instal·lar fa uns 15.000 anys, el va fer retrocedir fins a àrees més elevades i fredes, mentre poc a poc altres espècies, com els pins mediterranis, els roures i les alzines es van instal·lar a les zones boscoses més baixes.

Vista en detall d’un carbó d’una llar identificada en un estrat corresponent al Paleolític Superior final a la Cova Gran de Santa Linya.
 

La importància arqueològica de la Cova Gran de Santa Linya

La Cova Gran de Santa Linya, descoberta l’any 2002, és un jaciment de més de 2.500 metres quadrats considerat clau per a l’estudi de la presència humana al nord-est de la península ibèrica. L’ampli espectre cronològic que conté abasta des de fa 50.000 fins als 7.000 anys, el que permet reconstruir la forma de vida dels grups humans del Prepirineu català.

És un dels pocs jaciments de la regió mediterrània en què s’han identificat moments de “transició”, com el dels últims neandertals i l’aparició dels primers humans moderns o el pas dels darrers caçadors-recol·lectors als primers agricultors-ramaders.

L’any 2016 es van descobrir a les parets de l’abric gravats del Paleolític Superior, que han estat considerades les representacions artístiques més antigues de Catalunya. I aquest any s’ha documentat als nivells del mateix període el cap d’un cérvol gravat en os.

Al llarg de quinze anys s’hi han recuperat nombroses restes materials, com ara atzagaies, agulles o ornaments d’os, com una dent de cérvol foradada de la cultura magdaleniana (Paleolític superior). Del període Neolític també s’hi han identificat diferents nivells d’estabulació del ramat, anomenats fumiers.

Pel que fa a les llars de foc, és un dels jaciments de la península ibèrica que compta amb més unitats identificades. Aquest fet demostra la importància que va tenir el foc i la seva gestió per a la vida quotidiana dels grups humans que el van habitar. 

Referència: Ethel Allué; Jorge Martínez-Moreno; Miquel Roy; Alfonso Benito Calvo, Rafael Mora. 2018. Montane pine forests in NE Iberia during MIS 3 and MIS 2. A study based on new anthracological evidence from Cova Gran (Santa Linya, Iberian Pre-Pyrenees). Review of Palaeobotany and Palynology. DOI: 10.1016/j.revpalbo.2018.06.012

Referència de la noticia: https://www.uab.cat/web/sala-de-premsa/detall-de-noticia/els-pins-de-muntanya-arribaven-fins-a-la-costa-al-nord-est-de-la-peninsula-iberica-fa-50-000-anys-1345667174054.html?noticiaid=1345768788891

S’obre el termini de participació per a la Campanya d’excavació de la Cova del Tabac (Camarasa, la Noguera, Lleida) que es durà a terme entre el 28 de juliol i el 12 d’agost del 2018.

Es requereix participació del torn complet , bona forma física per la ubicació del jaciment i  és recomanable experiència en treball de camp. El projecte cobreix l’allotjament i la manutenció dels participants.

S’ha d’enviar el currículum arqueològic

Interessats a participar i / o rebre més informació posar-se en contacte amb cepap@uab.cat

1ª Reunió Patrimoni i TIC

18 de maig de 2018

Espai Orígens (Camarasa, Lérida)

9:30 – 10:00 : Recepció participants

10:00 – 11:00 : La implementació de les TIC en el patrimoni cultural: Espai Orígens y el desenvolupament de propostes patrimonials.

11:00 – 11:30 : Pausa-Café

11:30 – 13:00 : Visita al jaciment paleolític de la Roca dels Bous (Sant Llorenç de Montgai, Camarasa).

13:00 – 14:00 : Dinar

14:00 – 15:00 : Visita a la  Exposició Humans Moderns, 10.000 generacions (Espai Orígens, Camarasa).

15:00 – 15:30 : Pausa-Café

15:30 -16:30 : Taula Rodona i torn de preguntes

Més informació clickant aquí

A cinc quilometres de Camarasa, a la serra del Mont-roig al marge esquerra del riu Segre s’hi troba la cova del Tabac. Es tracta d’un jaciment corresponent a l’edat de bronze amb dues cavitats.

La ruta d’accés a la cova, ha esdevingut en els darrers anys, una de les excurcions més gratificants de fer pels senderistes de la zona i d’arreu de Catalunya per molts d’ells però és poc conegut que dins la cavitat s’hi troben unes pintures rupestres declarades patrimoni de la Humanitat per part de l’Unesco l’any 1998, considerades unes de les pintures d’art esquemàtic més importants de la zona.

Ara des de l’espai Orígens de Camarasa i des del propi Ajuntament del municipi de la Noguera s’han proposat restaurar les pintures, molt malmeses pel pas del temps i també deteriorades, en alguns casos, per l’ incivisme dels visitants.

A més en una segona via d’actuació paral·lela a la restauració també es treballa amb la confecció d’una aplicació que permetrà veure les pintures originals a través de la realitat augmentada.

Amb aquestes actuacions, encara en un estat inicial de recerca de finançament, es busca posar en valor el patrimoni cultural d’un indret molt estimat per la gent del territori.

Font: Balaguer TV, http://www.balaguer.tv/mes-visibilitat-a-les-pintures-rupestres-de-la-cova-del-tabac/

La talla bipolar (o talla sobre enclusa) és un mètode d’elaboració d’eines lítiques que inclou la interacció de tres elements: el percussor, l’enclusa i la matèria primera explotada. Es tracta d’una tècnica de talla senzilla que permet obtenir eines de pedra tallants de manera ràpida alhora que facilita l’explotació de materials de baixa qualitat. Malgrat tot, la identificació d’aquest comportament en jaciments arqueològics no ha despertat gaire interès fins als darrers anys. La baixa estandardització de les eines obtingudes junt amb la dificultat d’identificar trets diagnòstics d’aquest mètode de talla ha fet que en moltes ocasions la seva caracterització s’hagi limitat només a conjunts experimentals.
 
Al jaciment mesolític de Font del Ros (Berga, Barcelona) s’han recuperat nombroses restes relacionades amb la talla sobre enclusa. Entre aquestes podem esmentar nuclis, ascles i deixalles de talla així com objectes diagnòstics com còdols amb depressions centralitzades (pitted stones) o peces estellades. El treball publicat se centra en la descripció d’aquest conjunt d’eines i pretén determinar quin va ser el paper d’aquesta tècnica de talla al llarg de l’ocupació del jaciment fa uns 10.000 anys.
 
El programa d’anàlisi desenvolupat ha permès la detecció de morfologies característiques de la talla bipolar sobre la superfície de les peces de sílex i quars. D’aquesta manera s’han pogut relacionar els materials lítics amb el tipus d’obtenció del qual provenen: talla bipolar o talla a mà alçada mitjançant la qual s’obtindrien les eines sense la necessitat d’una enclusa.
 
Els patrons detectats indiquen que aquestes tècniques no són excloents. Els resultats obtinguts a partir de l’anàlisi estadística assenyalen que ambdues modalitats s’utilitzen de manera alterna. La talla bipolar va ser utilitzada per obtenir peces de petites dimensions que probablement van ser emprades per fabricar estris relacionats amb la caça. Paral·lelament la correlació entre la talla bipolar i la documentació de còdols amb depressions centralitzades referma la idea que aquesta tècnica va ser utilitzada de manera generalitzada a les ocupacions mesolítiques de Font del Ros al llarg de gairebé 2.000 anys.
 
Les conclusions obtingudes remarquen la importància de la talla sobre enclusa dintre de les activitats productives del caçadors-recol·lectors d’inicis de l’Holocè a la zona del Prepirineu català. La seva persistència indica que és una tècnica efectiva per obtenir les eines necessàries per afrontar la subsistència diària. La versatilitat d’aquest sistema de talla suggereix que va permetre l’expansió cap a nous ecosistemes a partir de l’obtenció d’eines elaborades amb matèries primeres de baixa qualitat.

Noticia UABDivulga http://www.uab.cat/web/detall-de-noticia-1345469002000.html?noticiaid=1345698738885